Al meu país, la pluja…
Rafael Delgado Artés. Professor de la Universitat Politècnica de València. President de la Plataforma Forestal Valencianales.
Una anàlisi de la catàstrofe humanitària de la rambla del Poio des de l’òptica forestal
Mogut per la consternació, he dedicat el cap de setmana a escriure unes reflexions sobre la desgràcia humanitària de les barrancades i riuades que acaben d’esdevindre. Sense voler frivolitzar sobre el que ha ocorregut, el títol d’aquest article correspon a la cançó que Raimon va popularitzar a finals del segle passat. I m’ha semblat adient. Perquè efectivament, el nostre clima en “no saber ploure” històricament ens ha portat igual inundacions que sequeres sense solució de continuïtat.
El que m’haguera agradat escriure i el que he escrit
De fet, fa una setmana tenia al cap escriure un article sobre l’extraordinària sequera dels nostres espais forestals, que cal no oblidar. I volia fer-ho perquè pense que és precís analitzar la gravíssima situació dels forests amb les dades a la mà, amb l’òptica tecnicocientífica i l’escala adient, per tal de superar alguns discursos quotidians, desacomplexadament terraplanistes. Durant l’estiu hem estat contestant els més diversos escrits sobre el tema de la sequera en els boscos i em semblava que ara seria indicat dir la meua, sense la pressió d’haver de respondre a ningú i amb serenitat.
M’haguera agradat parlar dels grans temes que condicionen el nou paradigma forestal: de la desvertebració socioterritorial, de l’ecocentralisme, de la falta de projecte de País i de futur, dels nous succedanis de despotisme il·lustrat (sense cap il·lustració i molt de despotisme, per cert). En definitiva, voldria haver fet un desplegament raonat del meu argumentari sobre la matèria que és la meua especialitat, que és la situació dels boscos i com a conseqüència de tot plegat, el risc de grans incendis forestals.
Però ves per on, que després de tanta i tanta sequera, va i plou d’aquesta manera. I ara em trobe desgraciadament escrivint sobre la gran calamitat causada per les inundacions. I és que la situació ho requereix. Aquest episodi desastrosíssim de pluges ha suposat la que seria (per ara) la segona catàstrofe natural en allò que fa a pèrdues humanes a nivell de l’Estat des que hi ha registres (quan escric açò, darrere de les inundacions del Vallés Occidental del 1962, però amb una xifra de morts que segueix creixent).
Per tant, el primer que toca és donar el meu sentit condol a les famílies de les víctimes i oferir la meua solidaritat a les persones que ho han perdut tot o quasi tot.
Dit això, voldria fer una reflexió a mena de lliçó-apresa-d’urgència sobre el que ha passat, amb la intenció d’extraure’n aigua clara. I voldria fer-ho també a l’escala adient, si hem de pensar en el futur. Per això, cal una mirada crítica al territori i al model estratègic de desenvolupament en el que estem i en què seguim aprofundint, així com sobre com encarem els riscos ambientals, unes qüestions aquestes comunes amb la problemàtica forestal i els seus riscos.
Per aquesta mirada em focalitzaré en l’anàlisi dels esdeveniments del lloc on les desgràcies han sigut enormement majors, que és l’Horta Sud, demanant perdó de bestreta a la resta dels territoris (tant de la conca del riu Túria com del Magre-Xúquer), als que ja he inclòs en el meu condol. En tot cas, crec que quasi tot el que escric podrà ser d’aplicació directa a la resta dels casos.
Per a analitzar ordenadament la qüestió, els avance que faré una anàlisi del risc i les raons de què això passara i de què puga tornar a passar, amb l’ànim de contribuir a què no es torne a repetir. En les emergències, el concepte de risc és bàsic. I com afrontar-lo, abans, durant i després de l’emergència, és clau per a minimitzar els danys. Amb la seua anàlisi podrem extraure les respostes a moltes preguntes que ara tenim.
Cal saber en primer lloc que el risc de qualsevol emergència sobre la població i els seus béns vé donat per tres paràmetres: la perillositat (és a dir, la “potència” destructora de l’agent que la causa, d’acord amb la probabilitat temporal cíclica que aparega o període de retorn), l’exposició (el nombre de persones i béns exposats) i la vulnerabilitat (el grau de susceptibilitat d’aquests front a aquesta emergència).
La gravetat d’una emergència depèn de l’alineació de tots tres paràmetres.
La perillositat
Si parlem en primer lloc de la perillositat, històricament, en les planes litorals, les inundacions causades per riuades i barrancades han sigut les emergències naturals més greus en termes de pèrdues humanes i béns. Aquestes riuades són causades per gotes fredes, hui dites DANA, uns fenòmens meteorològics que descarreguen precipitacions torrencials en poc temps i que són difícils de modelitzar amb l’exactitud suficient pels meteoròlegs.
La potència destructora de la recent barrancada del barranc del Poio (com la del riu Magre i el Túria) ha estat realment extraordinària. No obstant, analitzant l’episodi de gota freda que l’ha causada, veurem que no ha sigut ni de lluny el més important en termes de precipitació total, comparant amb els que van causar anteriors inundacions des que es tenen registres.
En la riuada de València (1957, oficialment 154 morts) no he trobat registres disponibles dins de la conca del Túria (sí a Begís), però en canvi sí tinc estimacions del cabal punta del riu a València (amb uns 150 metres d’amplada mitjana de llera), que va ser de 3.700 m3/s. En 1982, la pantanada de Tous (8 morts) va ser causada per una precipitació de 680 mm en 24 hores aigües amunt de l’embassament i va ser engreujada pel rebentó de la pressa. En el 1987, a Gandia (sense morts), es van arreplegar 720 mm en 24 hores (817 a Oliva). En 1996, a Tavernes de la Valldigna es van recollir 520 mm en 24 hores i tampoc hi va haver morts, tot i que l’A-7 (hui AP-7) va actuar com a una presa per entollar una enorme quantitat d’aigua durant dies.
Dimarts passat es va recollir una pluviometria màxima de 490 mm en 24 hores en Xiva, la xifra més baixa de totes elles. Tot i això, la potència del barranc del Poio va ser descomunal, com he esmentat: en el moment punta circulaven al voltant de 2.000 m3/s per la seua llera. Per dir-ho gràficament: 6 vegades el cabal del riu Ebre en Amposta, amb una llera de 50 metres de mitjana (que és la quarta part de la de l’Ebre!). Una brutalitat natural.
El barranc del Poio té una una conca molt torrencial. Ho sabíem nosaltres i ho saben per experiència els més vells de l’Horta Sud. Hidrològicament, les conques menudes com aquesta tenen unes respostes violentíssimes en uns temps de concentració molt curts.
Però ni això ni la pluviometria acumulada expliquen totalment el desmesurat cabal que va arribar a evacuar dimarts. Per a tractar d’explicar-lo, hem de consultar altres dades que estan indicant-nos pistes sobre el que va poder passar. I trobarem uns factors que fan augmentar la perillositat d’un episodi com aquest.
Es tracta de les manifestacions del canvi climàtic o escalfament global, que ja estan ací. El mar Mediterrani, des de 2020 està batent mes rere mes els rècords de la temperatura de l’anterior any. I això suposa l’anunci segur de desastre, perquè significa posar llenya a la caldera que “cuina” les nostres gotes fredes (quan esdevenen).
Com a conseqüència, la gota freda de la setmana passada va tenir un comportament molt extrem. A la pluviometria en 24 hores, cal afegir la dada de què en realitat eixa pluja van caure en molt poc temps (179 mm en una hora en Xiva i 49 mm en 10 minuts en Torís) i que a més, va ser acompanyada d’episodis de tornados i d’altres manifestacions d’una violència inusitada. Aquesta torrencialitat no hi ha conca que l’absorbesca.
Els experts ens diuen (i la temperatura del Mediterrani ens ho garanteix) que en el futur aquests comportaments extrems seran més freqüents i majors (desgraciadament, igual que les sequeres sobre les que jo volia escriure). Podríem dir, llavors, que les conseqüències del canvi climàtic han arribat i tenen una implicació directa sobre la perillositat de les gotes fredes.
L’exposició
Abans de parlar d’aquesta variable, convindria aclarir què és geològicament una plana al·luvial, ací i en qualsevol part del planeta Terra. Entendre aquesta definició serà important per comprendre el que vaig a dir a partir d’ara. Una plana al·luvial és l’espai naturalment inundable d’un curs o d’un conjunt de cursos hídrics; la seua àrea de desbordament o d’inundació. De fet, així s’han format durant mil·lennis i segueixen formant-se aquestes planes litorals: a base de riuades. Bé sia la de València o la del riu Nil. No són fòssils; estan actives i això ho hem de tindre clar.
A l’Horta Sud, la rambla del Poio és el principal curs que acompleix el paper geològic de farcir amb sediments el clot encara no reblit que és l’Albufera. Tota la part baixa de l’Horta Sud n’és la plana al·luvial. Així que vist des d’aquest punt de vista de vista geològic, la Rambla del Poio sols hauria acomplit el paper de desbordar el seu llit d’aquesta manera cada segle, grollerament dit, per entendre’ns.
Dèiem abans que, en termes de precipitació total, no havia sigut la major gota freda en l’últim segle al nostre territori, tot i la torrencialitat i els grans cabals assolits. Però tot plegat ha sigut la més mortífera i la que més estralls ha causat.
Una part molt important de l’explicació del perquè es respon amb l’anàlisi de l’exposició. L’Horta Sud és un dels principals eixos econòmics valencians, amb una enorme quantitat i densitat de població i activitats industrials instal·lades sobre la plana al·luvial. I per tant exposada a les emergències per inundació. Això ens porta a parlar del model territorial i socioeconòmic general al que hem arribat i en què seguim aprofundint.
Acumulem infraestructures, població i riquesa en una estreta franja litoral naturalment inundable, de manera que més del 80% de la població (i creixent) s’ubica en menys del 20% del territori, més o menys. Aquest és un problema que he esmentat en altres articles, referint-me a la greu situació agroforestal valenciana, causada en últim terme per una desvertebració territorial en la que seguim avançant, amb un interior progressivament despoblat i abandonat i unes planes litorals sobrepoblades.
Així, des del punt de vista de l’exposició de la població i els seus béns al risc, podem dir que l’Horta Sud és un dels pitjors llocs on podia haver passat una catàstrofe com aquesta. I això n’ha multiplicat els efectes danyosos.
La vulnerabilitat
El model de territorial que s’ha indicat ens porta a veure que aquesta calamitat no sols ha passat en un dels pitjors llocs possibles, sinó que també en el pitjor moment de la seua història, analitzant-ne la vulnerabilitat.
Les grans infraestructures de comunicació que passen per les planes litorals (fetes en algunes zones amb alts talussos sobre el terreny natural), es despleguen en general de nord a sud, en contra del drenatge natural dels rius i barrancs. A les infraestructures existents en 1982, a més de l’AVE, s’han sumat contínuament altres vies ràpides de comunicació entre pobles (diverses CV) que s’interposen transversalment entre la plana litoral i l’Albufera, que és el col·lector natural d’aquestes riuades.
En adició a això, el creixement i l’acumulació d’altres infraestructures, les urbanes (és a dir, polígons industrials i ampliacions de municipis), suposa un segellament dels sòls, que ací arriba a nivells inversemblants, propers al 15% a nivell comarcal. Aquest fet suposa una gran minva de la infiltració, amb el consegüent increment proporcional del cabal circulant en superfície i la seua velocitat.
En termes longitudinals, abans, quan la rambla del Poio desbordava naturalment, no trobava els obstacles que hui suposen els actuals grans cascos urbans (incloent-hi polígons industrials), que han crescut fins a fondre’s entre sí.
Uns cascos urbans que a l’Horta Sud no sols han crescut desmesuradament, sinó que ho han fet clarament amb la direcció nord-sud de les infraestructures, reforçant sinèrgicament la seua impermeabilitat. Això reflecteix la falta d’adaptació del desenvolupament urbanístic general front a les inundacions. Des de qualsevol fotografia aèria es pot apreciar com la conurbació Sedaví-Alfafar-Massanassa-Catarroja-Albal-Beniparrell forma un “plastó” urbanoindustrial sense solució de continuïtat adossat a l’oest de la pista de Silla, en l’àrea d’inundació de la rambla del Poio.
Aquesta és una situació nova per a les barrancades, o millor dit, en la que progressivament hem anat aprofundint, sense que (aparentment) ningú posara cap objecció ni es plantejara el contrari. Això provoca que ara, també com a novetat, quan les avingudes desborden les lleres, troben unes estructures verticals contínues (i moltes d’elles, a més, amb soterranis) molt impermeables al pas de l’aigua, que les canalitza pels carrers pujant el nivell i la velocitat del flux enormement.
Al respecte d’això, sorprèn l’obstinació amb la que s’ha volgut aprofundir a tota costa, coste el que coste, en aquest model. Si tirem d’hemeroteca, ara és esferidora la reacció que van tindre els ajuntaments de l’Horta Sud, amb el suport de la Conselleria d’Obres Públiques (març de 2017), contra el RD 638/2016, de 9 de desembre, de modificació del Reglament de Domini Públic Hidràulic. Una modificació que cartografiava com a inundable l’actual zona zero de la desgràcia, limitant-hi els usos del sòl i endurint-hi els requisits per a la urbanització. Això ho diu tot sobre el model equivocat que s’ha perseguit sense embuts, amb l’aquiescència general.
Però no sols ha sigut el creixement urbà a qualsevol preu el que ha obviat la consideració de què estava produint-se en una plana d’inundació. En tot aquest escenari, i respecte a la vulnerabilitat de la població, podem parlar d’una altra variable que és fonamental per a entendre la xifra de morts: la consciència (o millor dit, la inconsciència) del risc de la població exposada.
A falta de la memòria dels més vells (minoritzats/des pels nous pobladors incorporats des de la segona meitat del segle XX) cal dir que els nombrosos plans locals d’emergència no han funcionat, si tenim en compte el desconcert i les actuacions de moltes persones que hem anat coneixent. No té cap sentit que hi haja plans d’emergència en les prestatgeries d’una administració i que en canvi, quan arriba l’emergència, tal proporció de gent faça exactament el que no hauria de fer, per què no coneix el protocol, ni la magnitud del fenomen al que s’enfronta. Això denota un dèficit de comunicació i formació que desgraciadament ha costat moltes vides.
Respostes i propostes
Així, veiem que en aquest esdeveniment tot sembla haver-se alineat (perillositat, exposició i vulnerabilitat) per a provocar la gran desgràcia. A més, hi ha algunes altres variables que han afegit més vulnerabilitat, com el fet que l’emergència es va produir en una hora punta de tornada a les cases després del treball. Però no voldria seguir allargant-me en això i caure en el risc de quedar-me sols en l’anàlisi dels perquès d’aquesta tragèdia.
Sense perjudici del que és urgent ara mateix, que és l’assistència als afectats, caldria mirar més enllà i proposar mesures d’escala per a què no torne a passar. No hem de en el repetit error de què allò urgent i operatiu substituesca totalment a allò important i de llarg termini, allò amb una visió estratègica suficient. Per a gestionar un problema de tant llarga volada com aquest, no basten actuacions puntuals, per què la seua escala és molt gran.
El que diré a continuació val per totes les planes d’inundació del territori. En emergències hi ha una màxima que diu que el risc no es pot anul·lar totalment. Però que sí se’n poden minimitzar els danys. Així, no podrem eliminar una acció geològica extensiva amb mitjans ordinaris (després parlaré de mitjans extraordinaris), per què és una força molt superior a nosaltres. Però sí es pot prendre consciència del risc i prendre les mesures de precaució per mitigar-lo o almenys no engreujar-lo (això es diu adaptació) abans que esdevinga. I seguir els protocols d’actuació quan esdevé.
L’assumció
Hem vist que tot indica que estem en una nova situació climàtica, d’acord amb l’increment de la temperatura del mar. Per això, en primer lloc caldria assumir l’escenari actual. Cal saber si estem disposats a acceptar que el nou paradigma climàtic no és un invent dels científics . Que les primeres conseqüències catastròfiques de l’escalfament global, més enllà de fer-nos patir molta calor els darrers estius, estan ací. Què aquesta és la seua cara. I que això no s’ha acabat ací.
Si assumim la situació, aleshores hauríem de tindre clar si estem disposats a assumir també el preu de canviar alguna cosa, més enllà de les actuacions parcials de sempre, que queda clar que no funcionen en casos com aquest. Caldria deixar d’incidir en allò que ens ha portat fins ací, per a adaptar-nos al nou escenari o revertir-lo si fóra possible.
La mitigació
Evidentment que estaria molt bé prendre accions per a mitigar i revertir aquest horrible escalfament. Però això sona a “brindis al sol”, per què no depèn exclusivament de nosaltres, tot i que hi podem contribuir.
Jo ja he parlat molt d’això en altres articles. La recepta passa per canviar l’actual model econòmic a nivell local, regional i (després, potser) global: la descarbonització, l’impuls de l’economia de proximitat i circular, la vertebració territorial, el suport (i no els entrebancs contemporanis) a les activitats agroforestals… entre moltes altres mesures.
Però de moment sembla que tot va en la direcció oposada. No aconseguim les reduccions d’emissions de CO2 compromeses i la temperatura segueix pujant. Seguim instal·lats en la promoció i el creixement del consum de combustibles fòssils i els grups ecologistes de pressió sovint es preocupen més de la protecció del territori contra la població rural i de desviar l’atenció amb detalls de curta volada que no del que realment importa. Tot plegat, crec que el problema no s’està encarant amb la suficient serietat, ni des de dalt, ni des de baix.
A banda de la mitigació climàtica, també es pot actuar (i fa molt de temps que s’hi està actuant) sobre el desbordament dels rius i barrancs mitjançant la construcció d’hidrotècnies diverses. El seu objecte és clarament anul·lar o minorar el paper geològic de la xarxa de drenatge. Són obres molt importants, però detindre totalment l’acció geològica de barrancades com aquesta és impossible amb hidrotècnies ordinàries, si atenem a com ha superat totes les defenses existents per ocupar la “seua” plana al·luvial.
He dit “hidrotècnies ordinàries”… Però també podríem haver fet (o voler fer) obres extraordinàries, d’un gran entitat i sobredimensionament, com ara un altre “Pla Sud”, per a negar totalment el desbordament del barranc del Poio, com es va fer amb el Túria. Però personalment no crec que això estiga o vaja a estar sobre la taula. No m’imagine que tota l’obra transformadora de l’Horta Sud que va suposar el “Pla Sud” siga possible o admissible socioeconòmicament en aquest moment. La destrucció de vivendes i de territori que això suposaria només és entendible baix un règim autoritari com el passat.
Un altre aspecte seria incidir sobre la torrencialitat de les conques més problemàtiques. Crec que seria molt important actuar a nivell de capçalera de conca i zones intermèdies, per tal d’afavorir-hi la infiltració. Caldria recuperar el concepte de les actuacions hidrològicoforestals (manteniment de bancals, actuacions silvícoles, petites hidrotècnies…), on es buscaria l’estructura òptima del bosc per a esmortir els cabals punta. Sens dubte això requerirà superar dificultats com ara la propietat i la seua compensació econòmica pel servei ambiental de protecció que suposa. Tot plegat, pense que la mitigació d’un risc natural tan transversal com aquest no depèn d’un sol factor ni té una solució final i infal·lible ni senzilla, sinó que cal prendre un seguit d’actuacions de manera coordinada, superant les dificultats que calga.
L’adaptació
L’adaptació suposa adequar el context al risc (i no voler fer el contrari) i això crec que és fonamental en les zones de litoral mediterrànies, on l’exposició és màxima i, a més, tots els estudis indiquen que les conseqüències del canvi climàtic seran les majors del planeta.
Acabem de conjugar el verb “coordinar” i crec que l’hem de tindre sempre al cap. En el context actual cal coordinar les ordenacions municipals, les infraestructures i la defensa contra els riscos, els plans d’emergència… I sobre tot, acomplir fer acomplir la normativa, com per exemple el PATRICOVA, coordinadament amb tota la resta, amb convenciment i sense fer-nos trampes al solitari.
En un plànol operatiu, d’entrada, caldria “permeabilitzar” en allò possible els municipis afectats front a futurs desbordaments, perquè la barrera que constitueixen és molt problemàtica. Caldria canviar l’òptica i “gestionar” els possibles desbordaments adaptant-s’hi en la mesura del possible, una vegada acceptat que no els podrem anul·lar tots totalment.
Des del punt de vista de l’edificació, hi ha qui fa diverses propostes per incrementar la seguretat; en el tractament de les plantes baixes, les més problemàtiques, fer-les diàfanes, sense ocupació ni tabics o la prohibició d’instal·lar-hi dormitoris. Deixe als especialistes en la matèria pensar en les propostes de detall per a eixa permeabilització que consideren necessària.
Les mesures serien relativament senzilles d’aplicar en les llicències que s’atorgaren en les noves construccions. Addicionalment, hi ha qui indica que s’hauria de detindre totalment la construcció en aquestes zones que han tingut aquest creixement urbà tan desaforat, que encara continua. No estaria gens malament, en aquest moment tan greu, una moratòria reflexiva (i això és una opinió meua).
Una altra qüestió molt important crec que és la consciència del risc i el coneixement per part de la població dels protocols d’actuació (especialment el que no s’ha de fer) en cas d’emergència. Ahí està la clau per a evitar la major part de les pèrdues humanes. Constate com al llarg d’anys, els habitants dels pobles que s’ubiquen a les vores de la rambla del Poio han viscut en la falsa seguretat que els donava l’existència d’hidrotècnies de canalització, que no són mai infal·libles.
De fet, el mateix dia de la barrancada hi havia una normalitat deguda a què en la plana, la pluja havia estat molt minsa. La desconnexió de la població actual envers el territori on viu i els seus riscos és alarmant. I en correspondència a això, la falta de la comunicació i formació sobre els plans d’emergència també és esfereïdora i per desgràcia molt comuna a altres àmbits, com per exemple, els incendis forestals. Cal incidir molt sobre aquesta qüestió.
A mena de conclusió
La riuada de València de 1957 va portar com a resposta la costosíssima (a tots els nivells) “solució final” del Pla Sud. Ara, amb molts més morts, probablement no ens puguem permetre una actuació com aquella, que hauríem de repetir en molts altres llocs del territori, però hem d’assumir el cost de fer el possible perquè no torne a passar la catàstrofe humanitària.
Mentre no sigam capaços (cosa improbable) d’ensenyar la pluja a ploure, és d’esperar que aquests successos climatològics continuaran ocorrent i no sols així, sinó probablement ho faran amb més virulència. Potser el que ha esdevingut siga la crònica d’una desgràcia anunciada, perquè es donaven tots els factors de risc perquè passara, i sols faltava l’oportunitat.
Però n’hem de treure’n ensenyaments: el major canvi d’aquesta calamitat sobre altres anteriors ha sigut el model de desenvolupament en què estem aprofundint. Un model injust, que discrimina territoris, que és molt insostenible i ara veiem que també és inconscient. Hauríem de revisar-lo amb profunditat i honesdetat i anar a una major equitat territorial, coste el que coste.
Epíleg forestal
Abans d’acabar, voldria parlar un poc d’allò sobre el que realment m’haguera agradat escriure, que són els boscos, i la terrible sequera de dos anys que sofríem sols fa dues setmanes.
Les seues conseqüències, en forma d’arbres morts, ens indiquen inequívocament el risc dels grans incendis forestals. Un risc molt anàleg al risc d’inundacions, que també amenaça vides i béns, que es pot minimitzar, però mai anul·lar totalment en el nostre context.
Com en el cas de les pròximes inundacions, encara estem a temps de minimitzar les conseqüències dels pròxims incendis. D’entrada, caldria retirar els arbres morts per aquesta sequera (o facilitar-ne la retirada per part dels particulars), que fàcilment arriben al 40% dels peus de algunes masses forestals. Tampoc, com en el risc d’inundacions, no servirà de res que mirem cap a un altre costat. Seguiran allí. I aquests arbres morts provocaran que qualsevol incendi que es produesca en els pròxims 10 anys tinga una intensitat fora del comú, superant qualsevol capacitat d’extinció.
Com en el cas de la rambla del Poio, l’emergència arribarà, desgraciadament, i serà millor que estigam preparats. Anàlogament a tot el que he dit en aquest article, cal que responem al nou paradigma forestal (i climàtic) amb l’escala adient i sense els curtplacismes com a única solució. Sense una gestió sostenida i sostenible, sense un canvi de mirada que possibilite la vertebració de la ruralitat i l’aprofitament i valorització dels recursos forestals renovables, el bosc seguirà creixent, acumulant biomassa i els seus peus estaran sempre en una competència salvatge. I una altra vegada s’assecaran, en un procés que ens porta a la degradació del propi bosc i del nostre paisatge cultural mediterrani.
No sé com anem a digerir la tragèdia d’aquestes inundacions. No serà senzill. Però m’agradaria que aprofitàrem l’embranzida de ràbia i de dolor per a construir un futur viable i possible i que no torne a passar una situació així. Crec que és el moment de reivindicar que cal que creem les bases per a un marc territorial més resilient front a les catàstrofes naturals, bé siguen inundacions o incendis. I això començant indefugiblement per repensar honestament un model territorial absolutament deformat i inadequat, començant per la forma en què percebem el nostre context actual i futur, els riscos reals i els reptes per a la sostenibilitat, sense fer-nos trampes a nosaltres mateixos.
I sé que no serà fàcil, per què la memòria és curta i massa prompte voldrem passar pàgina. Ho sé per què conec de primera mà l’interés fugaç que susciten les conseqüències dels incendis forestals en la societat. Però també crec que sense aquest repensament honest, qualsevol panegíric sobre la tragèdia que ens acaba de passar o qualsevol altra que vindrà en el futur no deixarà de ser una simple impostura oportunista.
